cadira de braços

Descripció

Forma part d’un conjunt compost per una consola amb mirall, dos sofàs, quatre butaques i deu cadires. D’aquest mobiliari en destaquen la consola (96,5 x 183 x 65 cm) amb mirall (195 x 136 cm), ambdós de grans dimensions i obra de referència del mobiliari isabelí català.<div>El moble, com tot el conjunt, té una estructura sinuosa on es combinen les formes còncaves i convexes. El respatller és coronat per una flor de banús sobre una base de palissandre emmarcada per quatre elements que combinen les formes vegetals a les part superior i les de rocalla a la part inferior. La resta del respatller segueix la mateixa composició decorativa combinant elements florals i talles naturalistes de gran qualitat i bellesa. En general es caracteritza per un predomini constant de la línia corba i pel fet d’evitar la forma recta. Els braços s’obren cap a l’exterior per donar comoditat i confort, com les petites tapisseries de la part superior, oferint una nota de distinció i elegància. Aquesta és sustentada per dues potes cabriolades a la part davantera, decorades amb flors als “genolls” i acabades amb volutes. Les de la part del darrere són sòbries i proporcionades. A la faixa central del seient apareix una decoració similar a la de la part superior del respatller però una mica més senzilla, encara que treballada amb la mateixa elegància. El seient és entapissat amb seda verda i realitzat amb molles de ferro com tot el conjunt. L’estructura és de fusta de palissandre vogida, tallada amb aplicacions de tipuana i banús tallat i emmetxat. Hi destaca l’originalitat de les acanaladures o emmarcaments que tenen les aplicacions asimètriques de palissandre.</div><div>Aquesta cadira de braços és un clar exemple de les principals característiques del mobiliari de la segona meitat del segle XIX: la còpia constant dels estils del passat, sobretot del segle XVIII. Al mateix temps, l’ebenisteria catalana sap donar una empremta molt personal als seus mobles i assimila amb facilitat les modes que arriben de l’exterior –sobretot la francesa. L’estil per excel·lència d’aquesta època –que s’allargarà durant els anys següents– és el Lluís XV o rococó, que es relaciona amb el confort i el benestar. La culminació d’aquestes decoracions arribarà amb la gran Exposició Internacional de Londres del 1851, on el mobiliari es caracteritza per una ornamentació exagerada i un moviment forçat de les estructures.</div><div>Una de les modes que tindrà més èxit a Catalunya a partir dels anys cinquanta és el mobiliari fet amb fustes fosques: palissandre o xicranda, banús o altres fustes tenyides amb negre intens. J. Mainar cita: “Abans de 1850 segons notació notarial, les cadires de la sala del Sr. Morelló (...) conta que eren a la moderna, pintades de negre” (Mainar 1976, p. 240). Aquesta és de les primeres referències que tenim del mobiliari tenyit de negre. Cal destacar que aquesta moda la trobarem molt estesa a partir dels anys seixanta, ja que a la dècada dels cinquanta és més freqüent trobar petits detalls ebenitzats o fets d’eben en lloc de mobles completament tenyits de negre. Aquests detalls són petites talles que ornamenten els mobles, sobretot a la part superior dels respatllers de les cadires –n’és un bon exemple aquesta cadira de braços–, als muntants laterals de les calaixeres i en algunes decoracions de les consoles o els miralls.</div><div>Una de les fonts més clares que tenim per conèixer el mobiliari de finals dels anys cinquanta i principis del seixanta és l’Exposició Industrial i Artística de productes del Principat de Catalunya, que es va dur a terme a Barcelona l’any 1860. Si analitzem el catàleg de l’exposició i la ressenya completa feta per Francisco José Orellana l’any 1860, arribem a la conclusió que en el mobiliari de l’època, les fustes que s’utilitzaven més i de les quals trobem més referències són la caoba i, en especial, el palissandre. Gairebé la totalitat de l’ebenisteria catalana d’aquell moment treballarà amb aquestes fustes. En el catàleg d’Orellana se cita:</div><div>Juan Nolis: “cuatro sillones de caoba; dos canapés íd. (...) un marco de caoba”; S.S. Bonastre y Feu: “expusieron dos cómodas de palisandro (...), un precioso tocador de palisandro, (...) una butaca de palisandro barnizada (...), un estante de palisandro”; José Boquet: “una cama de palisandro”; Este ban Canals: “un armario con espejo, todo de palisandro”; José Flo: “dos cómodas de palisandro”; Sr. Lerenard: “un armario de palisandro (...), una butaca de palisandro barnizada, con esculturas, un tocador, un lava-manos de caoba”; Jaime Pons: “una butaca de palisandro, con adornos de palo rosa y bronce”; José Reig: “un buen armario de palisandro con espejo”; Miguel Soler: “un sofá de palisandro, muy elegante, una butaca de clase superior con respaldo oval; una otra sencilla de caoba”) (Orellana 1860).</div><div>Com es pot constatar, la major part del mobiliari de qualitat de finals dels cinquanta i principis dels seixanta és fet amb fustes de palissandre o de caoba. Però no ens hem d’oblidar d’altres fustes de qualitat, com el banús (per exemple, les quatre cadires que exposa Joan Nolis en aquesta exposició del 1860) (Catálogo 1860, p. 50), i la tipuana (utilitzat per S.S. Bonastre i Feu i en una paperera on a l’interior apareix un artesanat fet d’aquesta mateixa fusta) (Orellana 1860, p. 242). La tipuana és una fusta exclusivament ornamental, que no es fa servir per fer grans xapats, sinó per a petites marqueteries, petites motllures i decoracions tallades. Generalment la trobem en mobles de primera qualitat com en aquesta cadira de braços.</div><div>La qualitat de la peça fa que sigui una obra de referència si la comparem amb mobles similars de la mateixa època. Sovint, els cadirats de l’època isabelina són menys treballats, i hi predomina més la caoba que la xicranda o el palissandre, totes dues fustes combinades amb filets de llautó, zenc o boix, marqueteries molt estilitzades i petites talles de temes vegetals. Si comparem aquesta peça amb la resta de produccions del moment, observem que s’acosta més al mobiliari fet de fusta blanca tallada i daurada amb estructures més treballades. L’estil rococó és el predominant en els interiors de l’època, però a partir dels anys seixanta, l’estil Lluís XVI o clàssic cada vegada agafarà més presència tant a la decoració com a l’ebenisteria catalana.</div><div>Joan Güell</div>