escriptori, tocador

Descripció

Aquest tocador de mida petita dóna solució amb eficàcia i intel·ligència a les necessitats de l'arranjament femení. Consisteix en una taula amb el sobre subdividit en tres parts, de tal manera que, tancat, sembla una taula auxiliar, però obert permet guardar i protegir el mirall, les joies i les diferents ampolles, capses i recipients per als cosmètics. A més, com passa habitualment en aquesta tipologia, el calaix de la cintura amaga una superfície d'escriptura. Per això, aquest moble domèstic, que apareix per primer cop a París el 1735, forma part dels anomenats mobles combinats propis de l'època i dóna solució a les necessitats de les dames a les cambres de comoditat de les llars nobles del segle XVIII: l'arranjament personal, el joier i l'escriptura. Aquest exemplar és de factura catalana, però segueix molt de prop els models d'època Lluís XVI. La seva forma rectangular, les esveltes potes en estípit i les sanefes de roleus i greques que cobreixen tota la superfície segueixen cànons que es repeteixen amb poques variacions en la producció europea, amb relacions molt properes a la italiana de l'últim quart de segle XVIII. No coneixem l'autoria del moble, però, si ho jutgem per la qualitat de la marqueteria que decora tot l'exterior, és obra d'un bon taller, possiblement barceloní, ja que de la capital catalana es recullen testimonis lloant els treballs realitzats amb aquesta tècnica. El tocador no devia diferir gaire de l'exemplar que Rafael d'Amat va trobar en un magatzem del carrer dels Gegants i que va descriure amb les paraules següents: «Lo treball molt primorós que he vist, en lo migdia tocat, [...] un tocadoret, ab sos quatre petges prims i polidets, tot fusta, sens entra-hi en sos vius colors - encarnat, blau, groc, etc. - pinzell algun, sí tot unió de fustes d'estos colors, ab un com quadro al mig, ab figures, i un com escut per posar-hi armes; havent-me dit lo fuster d'haver-lo traballat per l'ús de la Sra. marquesa de Ciutadilla, i si, de preu, cerca de quatre dobles de quatre, havent-hi dintre sos calaixets corresponents i, no sent estranger, fa veure clar l'adelantament de nostres artesans fent honor a nostra nació catalana». (Rafael Amat i de Cortada, 1987). Mónica Piera