taula consola

Descripció

<div>Conjunt de taula i mirall realitzat a finals del segle XVIII en un taller català destinat a vestir una gran sala o saló. La taula de forma rectangular té potes acanalades que sostenen una cintura decorada amb un repertori decoratiu “a la grega” i on descansa un sobre de marbre blanc amb vetes grises, el qual és d’època posterior a la realització de la peça. Tal com correspon al llenguatge emprat en el període neoclàssic els elements ornamentals, de tipus vegetal, remarquen i accentuen l’estructura del moble. La cintura s’estructura ornamentalment a manera de tres cartel·les, una de frontal i dues de laterals unides en els angles per un cub on l’artífex disposà una fulla o palmeta d’acant en cada una de les cares. A l’interior de cada cartel·la uns roleus de sinuoses fulles d’acant daurades que neixen d’una branca central i són coronades a l’interior amb el botó floral típic del mobiliari Lluís XVI ocupen tot l’espai descansant sobre un fons de color perla realitzat a l’oli. Completen l’estructura ornamental dues sanefes que ressegueixen el perímetre de la taula. La superior repeteix un trenat oval negre a manera de cinta unint la cintura de la taula al marbre mentre que la inferior reprodueix una cinta de llorer daurat que uneix aquesta amb les potes reforçant la simetria visual de la peça. La decoració de és acabada amb una garlanda de llorer daurada que corona un medalló amb el perfil d’un guerrer el qual penja de la part central de la cinta inferior. Pel que fa a les potes estriades, repeteixen i s’inicien, ornamentalment, amb un altre pom de llorer que abraça l’inici de la cama o munta estriat i que finalitza en forma de bola i petit tac. Pel que fa al mirall o trumeau, rectangular i de gran alçada, es compon de dues llunes i és emmarcat amb la mateixa sanefa ovoide que compon la cinta del fris superior de la taula amb botons florals a la part central de cada muntant i als angles.</div><div>La combinació dels elements daurats sobre una base de pintura a l’oli de color perla i elements puntuals en negre responen al canvi de gust sofert a finals de la centúria en l’agençament dels interiors fruit del nou llenguatge estètic que França imposava. Fou en aquests anys finals del set-cents –dècada dels noranta– quan s’imposaren el colors i les tonalitats perles per les estances i els mobles. Tanmateix, els artífex catalans –fusters i escultors– van realitzar una personalíssima interpretació de les formes i maneres de l’estil Lluís XVI francès, el qual, més exuberant de formes i maneres, va optar quasi sempre per realitzar aquestes peces amb talla daurada exclusivament, tal com podem observar a les peces conservades al Musée Carnavalet o el Musée des Arts Décoratifs de París, entre altres.</div><div>El nostre conjunt va entrar a la col·lecció del Museu de les Arts Decoratives l’any 1910 després d’haver format part de l’agençament de l’exposició de “Retrats i dibuixos Antics i Moderns” (Anales 1945, p. 201-203). Concretament el 6 d’octubre del 1910. A finals de l’any 1909, el 27 de novembre, la Junta de Museus en resposta a la petició de l’alcalde de Barcelona va decidir celebrar una exposició de caràcter artístic al Palau de Belles Arts. Els organitzadors de la mostra, amb la voluntat de facilitar la comprensió al públic visitant, optaren per mostrar les estances segons corresponia al període de les obres exposades en cada sala. Per a això, a banda de pintures, també van demanar a alguns propietaris de les obres exposar la cessió de peces de mobiliari. La Cambra de Comerç, Adolf Carulla, Rosalia Pujades de Martí, Josep Martí Sicré, el comte de Güell, Adela Suárez-Llanos o la baronessa de la Barre, entre altres van ser els prestadors de mobles per vestir les diferents sales (“Exposición…” 1910). Justament aquesta darrera, María del Pilar de la Barre era la propietària de la taula de paret i mirall que ens ocupa així com d’un parell de “cornucopias de talla dorada y palmatorias en su parte inferior con espejo liso” i diferents retrats familiars (“Exposición… ” 1910). Val a dir que un cop finalitzada la mostra taula i mirall van ser adquirits per la Junta de Museus pel preu de 1.000 pessetes.</div><div>El conjunt de taula i mirall, propietat de la baronessa, va vestir la sala dedicada a les miniatures on destacaven les de factura vuitcentista. A la premsa del període no va passar desapercebut l’esforç de contextualitzar els diferents espais de la mostra ni la importància de l’esdeveniment. Així van succeir-se articles sobre l’assumpte, com el que va escriure Folch titulat “Exposició de retrats. La primera visita” on es podia llegir “la sala de les miniatures, val com l’anterior, unes quantes ratlles que són les úniques que en aquesta lleuger repàs podem dedicar en elogi de la sobrietat que regne allí, del bon gust de les vitrines, hont s’hi exposen exemplars ben notables, y dels hermosos amoblaments que ha cedit la Baronesa de la Barre, y la Junta de Comerç de Barcelona” (Folch 1910, p. 3).</div><div><div>L’anàlisi de la taula ens permet afirmar que la peça ha patit diferents restauracions al llarg del temps i que per tant ha estat desmuntada més d’una vegada. Més difícil és determinar les possibles parts restaurades al mirall, tot i que es conserva una anotació que indica que “el espejo estaba rematado por un medallón elíptico con amorcillo y vasijas con flores y se apoyaba en un zócalo con medallones y guirnalda sobre el mármol”.</div></div><div><div>Com han indicat diversos historiadors del moble l’origen d’aquesta tipologia de taula i mirall que centra i estructura la decoració d’una estança cal cercar-la a Itàlia al segle XVII, per bé que és la França de Lluís XIV qui comença a desenvolupar aquest model amb miralls més grans i donant forma al conjunt que es manté fins a finals de la centúria i s’adapta als diferents llenguatges formals del període (Rodríguez Bernis 2006, p. 119). Així, els primers trenta anys del segle XVIII, durant la Regència, van ser molt comunes les anomenades <i>en console</i>, mentre que a finals de la centúria es retornà a les formes semicirculars o rectangulars. Cal advertir que el terme francès <i>table</i> al set-cents per a aquestes peces feia referència no a l’estructura de fusta tallada i daurada, sinó exclusivament al tauler de marbre (Kjellberg 1996, p. 134). En realitat la tipologia ha rebut diferents nomenclatures al llarg del temps, de les quals la més habitual avui és la de <i>console</i>, terme que va aparèixer a l’entorn del 1748 i que, com assenyalà Henri Clouzot, “cette forme ‘en console’ des pieds donne son nom au mueble” (Clouzot, p. 45). De fet, els decoradors francesos del període van denominar aquest moble per anar adossat a la paret de manera fixa o independent com a <i>pied à table</i> i table d’<i>applique</i>.</div><div>A diferència d’altres tipologies de mobles aquest model segueix en la concepció i disseny l’escala arquitectònica allunyant-se de les mesures d’escala humana, atès que foren concebuts per integrar-se en la decoració mural com un element al servei de la configuració sumptuosa del parament domèstic. Van esdevenir peces fonamentals en estances importants, ja que en marcaven l’eix decoratiu, juntament amb els arrimadors i la xemeneia, i van contribuir a la millora dels aspectes lumínics dels interiors. Des d’aquesta perspectiva és important insistir en el fet que de retruc van permetre una nova concepció del temps, ja que el joc de reflexos produïts per miralls enfrontats, llars de foc, aranyes i cornucòpies va permetre allargar jornades i saraus així com modificar els hàbits dels estadants de les cases més benestants.</div><div>Rosa M. Creixell</div></div><div><br></div>