setrill

Descripció

<div>Les setrilleres són fruit de l’encàrrec que l’editora Nani Marquina va realitzar al dissenyador i arquitecte Rafael Marquina. En iniciar-se la dècada dels noranta, Nani Marquina va voler fer una reedició de les ja aleshores clàssiques “setrilleres Marquina” (MADB135.612, MADB135.613), dissenyades pel seu pare als anys seixanta; però al mateix temps treure al mercat una versió amb una aparença més actual. El dissenyador va fer-ne una actualització que va consistir bàsicament en la substitució del broc de vidre per un d’acer inoxidable.</div><div>A finals de la dècada dels vuitanta, la dècada de la popularització i la moda del disseny, el disseny català constituïa ja un referent obligat en el panorama mundial. La cultura del disseny havia canviat i el llenguatge de les formes, també. De fet, l’ideal del gran consum, símbol de la gran indústria i el seu desenvolupament, i, per tant, la imatge del gran públic com a destinatari del disseny, havia anat quedant de banda i ara, a les acaballes de la postmodernitat, un públic destinatari compartimentat segons l’estil de vida, exigia una compartimentació similar en les propostes de disseny classificades per sectors. </div><div>En el cas d’unes setrilleres com les dissenyades per Rafael Marquina a la dècada dels seixanta que havien finalment assolit el gran consum, començant per l’elit cultural fins a arribar a tota la població, un redisseny implicava necessàriament canviar de sector. D’aquesta manera, mitjançant l’estilització de la forma i el canvi de material en el broc (l’acer inoxidable hi substitueix el vidre), les setrilleres esdevenien un objecte de regal, convertit en referent de si mateix i en un objecte “de disseny”, conscient i segur de si mateix. De fet, simbòlicament, l’acer inoxidable és més coherent que el vidre amb l’estil dur que la cultura high tech del moment havia difós com a estilema del disseny avançat. D’altra banda l’embalatge constituït per una mena de cistell de palla cita la gran sensibilitat de l’artesania japonesa que aleshores fascinava Marquina, tot i ser una contradicció amb el plantejament industrialitzat que l’havia guiat durant el redisseny.</div><div>Quant a la recerca personal de Marquina com a dissenyador industrial, el procés és molt llarg i variat. Als anys seixanta, les seves setrilleres eren un producte marginal, gairebé inexistent al mercat. L’avenç del sector turístic espanyol feia difícil entendre el fracàs de vendes. Marquina va estar buscant altres propostes de setrilleres pensant en l’hosteleria. Va fer-ne alguns prototips combinant-hi vidre i plàstic i reintroduint-hi les nanses. Eren intencionadament populars, fins i tot vulgars. Després, a mesura que passaven els anys setanta, i ell treballava fonamentalment a Madrid, les seves setrilleres van reaparèixer al mercat i es van consolidar a poc a poc com un objecte comú a les cases i en aquells petits restaurants sorgits amb la recuperació de la gastronomia pels progressistes de l’època de la transició. Quan Marquina va decidir reprendre la producció de les setrilleres, es va trobar que era molt difícil millorar les imitacions que se’n feien. Va pensar doncs que l’única possibilitat era “industrialitzar-les” més, abaratir-ne costos i fer-les més competitives. No va acabar de trobar la solució ni tampoc el fabricant que les fes tal com volia. Les que durant els anys vuitanta produïa ell mateix eren, i són, més cares que les imitacions. Per això una bona sortida podia ser canviar de sector i situar les noves setrilleres en un altre nínxol de mercat, i en aquest sentit el discurs de la industrialització podia tenir un nou significat cultural.</div><div>El caràcter industrial de les peces de disseny és una qüestió antiga en el pensament de Marquina. Va ser el tema a debat en els primers escrits sobre disseny industrial publicats a Catalunya. Si l’escola coderchiana havia optat definitivament per treballar a la frontera difícil entre artesania i indústria, Marquina pensava de manera una mica diferent. Si bé creia que la riquesa de tradicions artesanals constituïa un bon llegat i un valor en si mateixa, el futur estava en la industrialització plena de les solucions, i això era tant un problema de mentalitat com un ideal productiu al qual tard o d’hora s’arribaria, malgrat la situació de la indústria local. A finals de la dècada dels vuitanta, superada la reconversió industrial del país, la indústria era un fet i la recerca podia partir de premisses i contextos totalment diferents. Allò industrial, però, ja era també un llenguatge formal i, com a tal, un estil, una forma de preciosisme basat en la perfecció d’acabats d’uns materials molt tech. La suma de tot plegat va donar com a resultat les setrilleres de l’any 1990.</div><div>Van ser seleccionades el 1990 per a la mostra MID, presentada a la fira Rehabitec de Barcelona i també per als premis Nuevo Estilo atorgats per aquesta revista a Madrid.</div><div>Anna Calvera</div>