Corinto

Descripció

L’any 1985 els dissenyadors Jorge García Garay i Lidia Rosenzuit van celebrar una exposició a la sala d’art contemporani Metrònom de Barcelona, que, amb el títol “Objectes heroics”, presentava tot un seguit de mobiliari amb una base estètica que es remuntava a la Grècia i la Roma antigues i on s’exposaven, amb les dues columnes Corinto que hi donaven pas a l’entrada i acompanyats per una música i una ambientació lumínica particular, diversos dibuixos i mobles, com el paravent Salomé, la taula Espartana, la chaise longue Pompei, el mirall Carcaj, i els llums Olímpia, Roma, Mantell Sagrat i Cartago (MADB 135877). En aquell homenatge a la simbologia clàssica, les columnes servien de cancell d’ingrés a l’exposició, ja que sostenien, a banda i banda de l’entrada, un travesser d’on penjava un cortinatge de vellut grana que rememorava els millors plecs de l’ordre clàssic. La composició, a la manera d’una porta triomfal, s’autoil·luminava gràcies al llums al·lògens que cada columna disposava en els respectius capitells. La claror es reflectia en el sostre blanc i creava, com si fos premonitori del que hom anava a descobrir, un ambient propi de la imatgeria mediterrània amb evidents ressonàncies grecollatines. Com la resta dels mobles que es van exposar, la columna està construïda de manera semiindustrial amb elements de sèrie, com els perfils de ferro, material que la fa considerablement pesada. Estructuralment es compon per 7 perfils de ferro, de 4 x 1 cm de color blanc, que configuren el fust, que mesura 199,5 cm d’alçada, 30 d’amplada i 4 de fondària, i està acabat, als extrems, per una base i un capitell d’alumini repujat de color daurat mat, els quals al seu torn mesuren 21 cm d’alçada, 50 d’amplada i 10 de fondària cadascun, a més que el capitell té un llum halògen a l’interior. La peça va ser executada per García Garay, SL, i només se’n van produir les dues que hem esmentat. La columna Corinto (i els altres mobles de la citada exposició) va ser projectada amb una forta càrrega irònica i amb una dimensió quasi hollywoodiana, com si sortís d’una escenografia. I és que el seu considerable volum és oposat al concepte actual dels mobles d’interior, en què es redueix el format per aprofitar l’espai habitable. De fet, per la forma i les dimensions, pot col•locar-se tant frontalment com lateralment, ja que pot veure’s exempta o encastada a una paret. En pensar-la, la voluntat dels dissenyadors era que certs elements de les cultures antigues s’adaptessin al món modern, a partir d’un estudi aprofundit de l’estil, com van testimoniar. Aquest canvi de funció es palesa en la columna, que recull, amb els pensaments i els materials d’avui, formes i volums evocadors d’una època passada. Si la columna dels romans era de pedra i la dels neoclàssics de guix, ara el tàndem García Garay-Rosenzuit la feia de ferro. Però aquesta, a diferència de les anteriors, ja no era còpia del passat, sinó l’estudi de la seva ànima i essència traduïdes al llenguatge racional. Tant les columnes Corinto com el llum de peu Cartago van aparèixer en un moment en el qual els treballs de Memphis havien estat força difosos. Aquest era un grup italià que dissenyava, produïa i comercialitzava els seus propis productes, ja que volia fugir dels corrents tradicionals i experimentar noves maneres de projectar. Els seus dissenys bevien de les fonts del moviment postmodern i valoraven especialment la vessant lúdica i colorista del disseny. Rossend Casanova