Bombeta Pop

Descripció

Els inflables Bolígrafo, Bombilla, Labios i Huevo, dissenyats per Sandra Figuerola, Marisa Gallén i Luis González, es caracteritzen per representar elements quotidians de mida irreal, adoptant la proporció desmesurada idònia per utilitzar-los a l’aigua. Així, Bolígrafo fa dos metres i mig d’alçada, i combina el color blau de la tinta amb la transparència del canó. Bombilla té el culot de color groc i negre (amb trames que suggereixen tonalitats) i l’ampolla transparent, amb l’anecdòtica inscripció “220 V-80 W”. Labios és bàsicament de color vermell, només interromput pel blanc de les dents i el gris de la cavitat bucal; mentre que Huevo conté el color blanc de la clara i el groc del rovell. La reproducció dels colors també és present en la forma, molt detallista, que recrea el tap d’un bolígraf, l’esfèrica d’una bombeta, la sinuositat d’un llavi o la blancor quasi escumosa d’un ou fregit, qualitats aconseguides amb làmines de PVC flexible, l’únic material emprat. L’origen dels inflables cal trobar-lo en l’encàrrec que Toi, Torrente Industrial, SL (empresa valenciana dedicada a productes per a l’oci aquàtic) efectuà als seus autors l’any 1985. Segons Marisa Gallén i Sandra Figuerola, el client els va demanar que dissenyessin un producte xocant i que, sobretot, inventessin. Toi ens va confessar que va confiar en els dissenyadors perquè formaven un equip jove i amb iniciativa, al qual no demanaren cap disseny en concret sinó que deixaren llibertat d’execució. La creativitat dels tres dissenyadors, aleshores membres del grup valencià La Nave, donà com a resultat una idea enginyosa i feliç, que batejaren com a “pop” perquè, com passa en l’art del mateix nom, els motius emprats són d’origen popular i quotidià i, a voltes, artificiosos i picants. Al marge de l’esperit iconoclasta, cal esmentar la referència a Salivasofà (Òscar Tusquets, 1973), el llavi que forma part del rostre de la Mae West daliniana, avui exposat al Teatre-Museu Dalí de Figueres. Pel que fa a la resta dels models, es van dissenyar amb aquestes formes perquè s’adaptaven al concepte de cultura pop i perquè n’era possible la fabricació. Precisament, en ser produïts, la majoria es van resoldre amb una sola operació de soldadura (fet que suposava un abaratiment en les despeses de producció), excepte Bombilla i Bolígrafo, que van comportar una major complexitat tècnica. Destinats a un públic majoritàriament jove, perquè els emprés com un joc de platja o piscina, els inflables van ser poc comercialitzats a l’estranger, tot i que assoliren un enorme èxit a Espanya, un país on el clima i la geografia costanera n’afavorien la venda. La seva reeixida entrada al mercat, el 1986, es va veure acompanyada per dues seleccions, la dels Premis Delta ADI/FAD i la dels Premis València Innovació de l’IMPIVA. L’empresa productora Toi, Torrente Industrial, SL, va incloure els inflables en el catàleg de 1987, quan celebrava el vint-i-cinquè aniversari, i els va acompanyar d’altres dissenyats pels mateixos autors i que adoptaven la forma de lletres, de tub dentífric o de superhomes del món del còmic. Tots plegats formaven la Sèrie Pop, que, en aquella ocasió, va comptar amb una germana petita anomenada Poppies, sèrie dissenyada per l’oficina tècnica de l’empresa. Malgrat que la producció de tots aquests models es va iniciar el 1986, l’any en què es van deixar de produir no és sempre el mateix. Així Bombilla es va fabricar fins a 1989, Bolígrafo fins a 1991, Huevo fins a 1994 i el que va estar més anys en producció va ser Labios, que va deixar-se de fer el 1997. En definitiva, la Sèrie Pop envasà l’aire de manera divertida i simpàtica, qualitats lligades a uns inflables que, si be són insubmergibles com els flotadors tradicionals, la seva aparença i grandària marquen un trencament i un pas revolucionari en el disseny de productes aquàtics. Rossend Casanova