Lola

Descripció

Després de l’èxit de la cadira Andrea (MADB 135482), Josep Lluscà s’interna en el món dels mobles d’oficina. Afronta aquesta tasca, com tots els seus dissenys, plantejant-se un nou repte: crear mobiliari d’oficina com si es tractés de mobiliari per a l’hàbitat. Per què no ens hem de sentir a l’oficina, on passem tantes hores, com a casa? El resultat d’aquest desig és el programa Lola, un conjunt de seients per a oficina i col·lectivitats, amb un disseny exclusiu i intemporal que cobreix totes les àrees funcionals i que incorpora la tecnologia més avançada. Lluscà crea uns mobles sensuals en els quals té molta importància la relació de l’objecte amb el cos humà. L’empresa Oken, fundada el 1989, va iniciar la seva activitat amb el llançament d’aquest programa de cadires apostant sempre per l’ús de la tecnologia més avançada i de matèries primeres de gran qualitat. La normativa exigent i complexa a què es trobava sotmès aquest tipus de mobiliari i els profunds estudis d’ergonomia, que van portar fins i tot a la realització de motlles de guix, van fer que el procés de disseny fos molt llarg. El punt de partida del programa va ser la cadira de la secretària: “Pensant —diu Lluscà— en la figura de la secretària, que està asseguda vuit hores al dia treballant, arribes a la conclusió que has de dissenyar una cadira molt especial des del punt de vista ergonòmic. Les funcions que ha de permetre efectuar la cadira de la secretària és el patró que ha de definir tota la sèrie.” Amb aquest programa el dissenyador va reprendre els estudis ergonòmics iniciats amb la cadira BCN i amb Andrea. El respatller és totalment ergonòmic, recollint l’esquena, i compta amb un mecanisme de sincronització del moviment seient-respatller. Aquestes dues parts estan formades per una estructura doble monocasc de fusta de faig laminada, modelada per procés presotèrmic i recoberta per injecció d’escuma de poliuretà flexible de 60 kg/m3 de densitat. La cadira incorpora a més un elevador de precisió amb gas, un conjunt basculant de reclinació opcional, l’efecte “contacte permanent” i rodes autofrenades fetes de resines termoplàstiques. L’interès per trencar amb la serietat que caracteritzava el mobiliari d’oficina i la intenció de fer uns mobles que en certa manera també fossin aptes per a la llar van portar Lluscà a donar als braços un caire menys tecnològic i seriós, i optar per utilitzar unes línies corbes però suaus alhora. Aquestes peces, realitzades amb aliatge d’alumini injectat per baixa pressió, són autèntiques escultures. La sensualitat d’aquesta part de la cadira és tal, que fins i tot es va utilitzar com a element “identificador” del programa en la campanya publicitària de llançament. El peu de la cadira, en una primera versió que és la que hi ha al museu, estava fet d’alumini fos, però més endavant se’n va produir un segon model amb ànima d’acer coberta amb poliuretà expandit amb pell integral. Aquesta part del disseny està formada per un eix central d’on surten cinc petits radis que acaben en rodes i que són els que li donen estabilitat. N’existeixen diferents versions: de respatller baix o alt, amb i sense braços, totes amb rodes, Lolita, que és la versió amb quatre potes i braços, i la cadira mecanogràfica amb i sense braços. Pel que fa a l’entapissat, la sèrie del museu és d’alcántara de color verd, però n’hi ha de diversos teixits i colors. L’èxit comercial de la col·lecció Lola queda demostrat per la seva permanència en el mercat després de tants anys, gràcies al caràcter amable i càlid de totes les cadires que integren el programa. Aquest producte va ser seleccionat per als premis Delta de l’ADI/FAD de Barcelona del 1990. Maria José Balcells