Troika
Tornar al llistat| Nom de l’objecte | cadira de braços |
|---|---|
| Títol / Nom propi | Troika |
| Autors / participants |
Samsó Queraltó, Eduard / disseny C.J.C. CONCEPTA, SL / producció / Granollers; Barcelona: 1990-1997 |
| Lloc d’execució | Granollers |
| Datació | 1990 |
| Dimensions | 82 x 46 x 51 cm |
| Material |
alcantara escuma de poliuretà faig (fusta) |
| Ingrés | donació Carlos Jané Camacho, SL, 1994 |
| Número registre | MADB 135514 |
Descripció
Les cadires Troika, dissenyades per Eduard Samsó, formen un grup de tres peces que reben el nom de cadira baixa, cadira alta i cadira de braços. Les tres parteixen d’un mateix model, visible en l’estructura i textura igual dels seients, les potes i els respatllers, i comparteixen una única forma, el més unitària possible (les potes i els seients són sempre constants) de manera que el producte és ràpidament identificat. En els tres casos, el moble és compost per quatre potes de fusta de faig, que s’estrenyen a mesura que decreixen. Les del davant són rectes i les del darrere, corbes, tenen continuïtat amb les barres del respatller, amb què formen un perfil, no interromput, que recorda la corba d’un arc. Clavat en aquest perfil hi ha el seient, entrat per la part posterior i de base quasi circular, entapissat, en el cas de les peces del museu, amb una suau tela d’alcántara de color verd pàl•lid grisós, material que aporta els coneguts avantatges del teixit sintètic i el tacte bla del vellut. El seient està fet amb escumes de diverses dureses, ondulades lleugerament a la part davantera, de manera que l’anatomia del cos humà s’hi adapta confortablement. Aquesta descripció respon a la cadira baixa, mentre que les altres dues presenten sensibles diferències. A l’alta, les barres del respatller sobresurten esveltes i n’esdevenen l’element més identificador. Tot i que hom pot trobar-hi un cert paral•lelisme amb els alts respatllers d’arrel mackintoshiana, l’autor mai no s’hi inspirà, ja que sols volgué dotar la cadira, d’un caràcter propi entre les altres dues. D’altra banda, la cadira de braços té prestacions properes a la d’una butaca, gràcies als braços que fa néixer des del seient i en direcció a les barres del respatller, on s’enllacen formant un arc continuat de fusta de faig. La particularitat que les cadires Troika siguin d’una mateixa família i formin un trio, va més enllà del joc de paraula fàcil que els dóna nom (troica: vehicle rus tirat per tres cavalls). Com va dir Eduard Samsó: “Malgrat que pugui semblar una cadira en tres versions diferents, Troika és en realitat una sèrie de tres cadires distintes i especialitzades, pensades perquè puguin conviure plàcidament en un mateix lloc.” Ja que, per les semblances i diferències, les tres configuren una jerarquia, de manera que la seva combinació en un mateix espai permet atorgar-los rangs, utilitats i funcions. Els mobles van ser produïts l’any 1990 per C.J.C. CONCEPTA, SL, empresa amb seu a Granollers que els va mantenir en fabricació fins a l’any 1997, exportant-los a diversos països occidentals i a l’Extrem Orient. Aquest èxit comercial també va anar acompanyat del seu reconeixement en el món del disseny, ja que van ser distingits tres vegades, una com a part de la Selecció de Premis Delta ADI/FAD el 1991. Els reconeixements i guardons són per a tres cadires formalment semblants, a què hom pot afegir els adjectius de bellesa, lleugeresa i comoditat, tres caràcters amb què mantenen la simplicitat de formes, sense perdre, diferenciant-se, la pròpia personalitat. Rossend Casanova
Història de l’objecte
Premis: Primer Premi, 1991, IX Concurso Nacional de Diseño, Feria Internacional del Mueble, València ; Premio de Diseño, 1992, Revista Nuevo Estilo, Madrid.
Bibliografia
Noticias y productos (1991). Ardi (23), 160-169, 166
Diseño nacional 91 (1991). Ardi, 24, 114-145, 114-115
Premios Delta 91 (1992). Ardi , 26, p. 74-77.
Troika (1992). Creativity news, 4, p. 67
Eduard Samsó. Valor seguro (1995). Diseño interior, 42, p. 10-111
Troika (1991). On Diseño, 126, p. 98-100
Cinco años de diseño (1994). On Diseño, 152, p. 64-171, 148