contenidor d'aliments

Descripció

El descobriment a finals de la dècada de 1930 d’un plàstic com el polietilè va ser fonamental en la producció d’objectes per a la llar i especialment en la de contenidors d’aliments. Desenvolupat per l’empresa ICI (Imperial Chemichal Industry) a Crawford, Anglaterra, va ser utilitzat durant la guerra com a material aïllant per al cable elèctric. Però el seu gran reconeixement es va produir als Estats Units amb la creació, el 1942, dels primers contenidors alimentaris fabricats amb polietilè emmotllat, els famosos Tupperware. El seu èxit va portar ben aviat a la dignificació del plàstic com a material, ja que el seu ús no suposa solament la substitució d’un material (ceràmica, vidre) per un altre (polietilè), sinó que hi ha una millora gràcies a les seves característiques (irrompible, lleuger, permet l’ús d’una àmplia gamma de colors, semitransparència, etc.). Als anys cinquanta l’enorme èxit obtingut pels objectes de parament de la llar fets de plàstic va ser en part degut a l’aparició de la melamina. Gràcies a la duresa del material i a la gran quantitat de colors que s’hi podien aplicar, el plàstic va entrar en competència amb la ceràmica i el vidre. Malgrat l’elevat preu dels primers objectes, l’increment de mercat va ser espectacular, especialment a partir que dissenyadors de prestigi hi comencessin a crear productes. L’any 1994 l’empresa Plásticos Ta-Tay, dedicada a la fabricació de productes per injecció de plàstic, va encarregar a André Ricard una sèrie de contenidors per a aliments. La sèrie inicial que es troba al Museu consta de cinc recipients de diferents mides i capacitats que, seguint la tradició dels Tupperware, tenen formes geomètriques, concretament de paral·lelepípede. Els contenidors estan pensats per ser apilats sense perill de relliscar o caure, cosa que s’aconsegueix mitjançant dos elements: d’una banda, una mena de motllura que segueix tot el perímetre fent d’element de subjecció i, de l’altra, unes dimensions pensades perquè aquests quedin perfectament encaixats un sobre l’altre. Els petits solcs que hi ha a la tapadora serveixen per reforçar-ne la rigidesa alhora que impedeixen que els contenidors amuntegats rellisquin. El contenidor pròpiament dit està fet de polipropilè, és translúcid pels laterals, té les cantonades romes i transparents, cosa que li dóna amabilitat i permet esbrinar què conté i en quina quantitat. La tapa és de polietilè, un plàstic més tou i flexible que permet el tancament per pressió, i té a les quatre cantonades una mena de llengüeta que en facilita l’obertura i el tancament. Això també és possible gràcies al fet que la forma i els elements de la tapa es repeteixen, però de manera inversa, a la part superior del contenidor, cosa que permet el tancament hermètic. És precisament aquesta possibilitat d’obertura per quatre punts diferents el que distingeix aquest disseny d’altres que es troben al mercat i especialment dels Tupperware que només disposen d’una llengüeta. La marca del producte Ta-tay apareix tant a la tapa com a la base del contenidor, on també s’indica la capacitat (0,6 l, 1,3 l, 2,1 l 2,9 l i 4,7 l), les inicials del tipus de plàstic emprat, que es tracta d’un material reciclable i que és apte per contenir aliments (símbol de la copa i la forquilla). Els materials i les dimensions han estat calculats de manera que els contenidors poden anar al congelador i al microones, encara que per escalfar-ne el contingut es recomana fer-ho sense tapa. El fet d’estar fabricats sense cadmi és una mostra del interès de l’empresa per produir objectes cada cop més ecològics i sostenibles. <div>En aquest cas la tapa dels contenidors és de color blanc però n’existeixen en altres colors.</div>Maria José Balcells