Candidatura Olímpica Barcelona ' 92

Descripció

<div>L'any 1986 la ciutat de Barcelona optava com a candidata per ser la seu dels Jocs Olímpics el 1992. L'Oficina Olímpica de Barcelona era conscient de la importància de tenir cura de tots els detalls en la presentació als membres del Comitè Olímpic Internacional, que, amb el seu vot, decidirien entre les candidatures presentades. D’acord amb aquesta consideració al novembre de l'any 1985 va encarregar a André Ricard el disseny del dossier que havia de recollir tota la documentació preparada per a l'ocasió. </div><div>Potser serà útil fer algunes consideracions prèvies a la descripció i l’anàlisi del disseny de Ricard. La possibilitat d'organitzar els Jocs Olímpics a Barcelona va ser vista i viscuda, des de l’inici, com una oportunitat històrica. Els promotors institucionals i civils veien els Jocs com una fita per a realitzacions econòmiques, iniciatives culturals, remodelacions urbanístiques i per a projectar la imatge de la ciutat internacionalment. En aquest context el disseny i l'arquitectura hi feien un doble paper. D'una banda, un paper instrumental: "El disseny —afirma Miquel de Moragas— facilitava l'argument d'una representació sobre la capacitat de Barcelona per combinar la creativitat amb la competència industrial i professional, justament allò que era indispensable per situar-se en el nou mapa competitiu de l'Europa moderna." De l'altra, el disseny adquiria una dimensió identitària i es presentava com un dels trets propis i característics de la ciutat: la Barcelona centre de creació, producció i consum de disseny. </div><div>Aquestes consideracions són necessàries per entendre la política de comandes de l'Oficina Olímpica i, més tard, del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona'92. En el moment d'encarregar a Ricard el dossier, Barcelona'92 ja disposava d'un símbol-logotip de promoció de la candidatura dissenyat per América Sánchez, guanyador d'un concurs restringit en el qual van participar alguns dels millors dissenyadors gràfics de la ciutat. Ara es tractava de resoldre amb èxit la presentació definitiva del projecte i els seus avals. L'elecció per a aquest tasca d'un dissenyador industrial de prestigi reconegut i pioner de la professió, com era Ricard, resulta molt significativa de com s'articulava el fenomen dels Jocs Olímpics amb el disseny. En el mateix sentit, la determinació de mostrar una imatge renovada que enllacés creativitat i professionalitat i que presentés un país amb llegat històric però, alhora, completament modern i actualitzat constitueix un principi d'interpretació d'allò que es va proposar Ricard en el disseny del dossier.</div><div>L'objecte dissenyat per Ricard és un arxivador amb calaixos horitzontals que se situen, encastats, a l'interior d'una capsa o estoig. L'arxivador, de plàstic gris fosc, consta d'una estructura i set calaixos paral•lelepípedes de la mateixa altura que es desplacen suaument gràcies a uns rodaments situats als dos laterals de cada calaix. El disseny dels tiradors, centrats en la part frontal dels calaixos, consisteix en una membrana vertical al mig d'una depressió de forma ovalada. La capsa exterior és de contraxapat de fusta de bubinga envernissat. Per obrir-la cal extreure un passador de llautó daurat que allibera la cara frontal i part de la cara superior de la capsa. En aquesta peça hi havia gravat el símbol-logotip de la candidatura de Barcelona ’92 i el nom del membre del Comitè Olímpic a qui anava destinat el dossier. D'aquesta manera, els calaixos de l'arxivador interior queden totalment visibles i es poden manipular. Aquest objecte peculiar contenia la documentació tècnica del projecte i el material de promoció de la ciutat que es postulava com a seu. Els documents editats es distribuïen en els calaixos, a la part dreta dels quals hi ha gravada la informació o índex de continguts, amb un grafisme dissenyat per Toni Miserachs. A l'espai que separa l'arxivador de la capsa de fusta, se situaven un llibre i una carpeta portafoli amb una carta del rei que avalava la candidatura de Barcelona.</div><div>Sembla bastant evident que la concepció del dossier correspon a una voluntat de combinar i sintetitzar referències culturals i tecnològiques distintes i mol sovint presentades com a antagòniques. Així, l'estètica i sobretot la manera d'obrir la capsa convida a unes operacions i gestos molt rituals, associats al cofre o l'embalatge de prestigi. D’altra banda, la imatge i el funcionament de l'arxivador es poden relacionar amb l'imaginari de l’eficiència. El mateix tipus de contrast es percep entre l'element de fusta amb mecanisme simple i l'element de plàstic amb un mecanisme precís i més sofisticat tècnicament; és a dir, el contrast entre la tradició artesana i l'objecte industrial modern. En la resolució de l’arxivador, cal considerar l'interès i l'esforç complementari per reflectir el component de "disseny industrial", ja que, de fet, es tractava d'una edició limitada. Se’n van fabricar dues versions diferents: per a les federacions i comitès olímpics nacionals es va produir un “dossier base” en una edició de nou-centes unitats que consistien en l'arxivador de plàstic únicament i una tapa que subjectava el conjunt, mentre que els membres del Comitè Olímpic Internacional van rebre un “dossier especial” es a dir la versió completa de l'arxivador dins la capsa de fusta, de la qual es va fer un tiratge de cent unitats. L'empresa Mipe, SA, va ser l'encarregada de la producció dels arxivadors de plàstic i la capsa de fusta va realitzar-la un artesà ebenista.</div><div>Oriol Pibernat (Maria José Balcells, documentación)</div>