La xocolatada

La xocolatada
Nom de l’objecte	plafó
Títol / Nom propi	La xocolatada
Lloc d’execució	Barcelona
Datació	1710
Dimensions	122 x 386 cm
Material	pisa
Material / tècnica	Pisa amb decoració policroma
Ingrés	llegat Joaquim de Càrcer (marquès de Castellbell), 1923
Número registre	MCB 52770-0

Descripció

<div>A principis del segle XVIII, Francesc d’Amat Grevolosa i Planella, Ier. comte de Castellar, va adquirir una casa de camp del segle XVII a Alella (Barcelona). Una de les reformes que va introduir-hi per adaptar-la a les seves necessitats, va ser la construcció d’una pèrgola, que encara es conserva i que va ubicar entre el jardí i els horts de la masia.</div><div>Es tracta d’un templet elevat sobre una planta quadrada, amb coberta de volta de creueria i oberta pel davant. L’interior es va decorar amb plafons ceràmics, la millor alternativa per preservar la pintura a l’aire lliure. La font surt d’una rocalla sobre la qual hi ha una plafó de trenta rajoles que reprodueix la Verge i el nen dins d’una fornícula. Als costats, dos plafons de seixanta-tres rajoles cadascun, ornamentats amb escenes al·legòriques que fan al·lusió als “anys de vaques grosses” (banquet de menjars suculents i comensals obesos) i als “anys de vaques flaques” (banquet amb comensals famèlics en un paisatge amb ruïnes). Els espais laterals en forma de mitja lluna eren ocupats per dues composicions al·legòriques, tal com era habitual al segle XVIII, de dues-centes tres rajoles cadascuna. S’hi representen dos dels assumptes preferits per la societat espanyola del moment, que fan al·lusió a l’oci i l’espectacle: una festa galant en un jardí, en el qual té lloc una xocolatada, i una cursa de braus cavalleresca a la plaça Mayor de Madrid.</div><div>El costum d’ornamentar l’arquitectura amb elements ceràmics és mil·lenària però va arribar al nostre país a l’època de l’ocupació islàmica. L’interior de les construccions palatines i les mesquites medievals es decoraven amb marbre, escaiola, treballs de fusta i ceràmica: rosetons, columnetes, arrambadors i paviments d’alicatats. Com que la tècnica de fabricació d’alicatats era complexa i molt costosa, es va optar per la rajola pintada que no requeria tanta perícia. Va ser a través de la península Ibérica que el revestiment arquitectònic amb rajoles es va difondre per tot Europa i, des del 1492, per Amèrica. Amb la invenció de la tècnica del gravat i l’arribada d’Itàlia dels nous canons estètics renaixentistes, la ceràmica espanyola es va enriquir amb una nova paleta de colors i amb un nou repertori figuratiu que reproduïa assumptes mitològics, històrics, al·legòrics i religiosos, que es van difondre a través de les estampes. A les terrisseries, petites empreses artesanals familiars, s’utilitzaven estergits o plantilles metàl·liques o de cartó, que fa- cilitaven l’aplicació de les escenes historiades. Així mateix també s’emprava la tècnica del clarobscur, que els permetia matisar i millorar la qualitat pictòrica.</div><div><div>LA XOCOLATADA</div><div>Plafó de rajoles policromes en forma de mitja lluna que reprodueix amb gran fidelitat una festa cortesana en un jardí. Les diferents activitats que tenen lloc simultàniament en aquest escenari –festeigs, música i varietat gastronòmic–, són il·lustratives del refinat estil de vida de la societat espanyola dels albors del segle XVIII. Es desenvolupen en un jardí o terrassa enjardinada ornamentada amb testos de tarongers, templets, escultures i fonts. Aquesta estructura paisatgista elegant, simètrica i ostentosa fa al·lusió a l’art barroc francès. El jardí és el paisatge domat, transformat i urbanitzat per arquitectes, és la terza natura. Al centre d’aquest escenari, marcant l’eix de simetria amb l’entrada al recinte, una font circular motllurada sostinguda per amorets i rematada amb la figura de Cupido, sobresurt d’una bassa hexagonal. Cupido és el déu del desig amorós i l’aigua simbolitza la fertilitat. Tots dos presideixen les diferents escenes galants que es desenvolupen al voltant, els festeigs i el ball. Es pot aprendre molt dels costums i els gusts de la societat d’aquell moment a través d’aquesta pintura ceràmica. D’una banda s’observa que la vestimenta de les figures correspon a la moda de la cort de Versalles de l’època de Lluís XIV. El més probable és que el 1710 s’utilitzés com a model un gravat del segle XVII. Les dones porten encara una còfia de lli “a la Fontanges”, un gipó i sobrefaldilla d’una sola peça, pitrera al centre del cos que tapa la cotilla interior i mànigues fins al colze adornades amb puntes. Moltes de les dames porten ventalls, un complement indispensable de l’adreç femení. Els homes vesteixen camisa amb corbata nuada, armilla llarga, casaca cordada, calçons ajustats, mitges brodades, sabates amb taló i perruca i xamberg amb plomes. A finals del segle XVII, la corbata nuada va substituir el coll de valona característic del segle XVII (Martín 2000, p. 187-203). A la pintura ceràmica, les casaques dels servidors i la dels cavallers semblen iguals però en realitat, es diferencien per la qualitat dels teixits: les dels primers són de pany o de pana i les dels segons, de seda brodada o de llana. Entre totes les figures amb indumentària afrancesada en destaca una que va vestida segons la tradició espanyola: un personatge cobert amb capa i xamberg. Aquestes dues peces de vestir van ser abolides el 1766 mitjançant un decret del marquès d’Esquilache que va provocar un famós motí popular. De fet, aquesta indumentària tan característica de la societat espanyola constituïa la vestimenta habitual de les tropes del general Schönberg i va ser implantada a Espanya per la guàrdia de la reina Mariana d’Àustria a mitjan segle XVII.</div><div>Al plafó també es poden observar les diferents tasques que porten a terme els lacais: els de color, arribats de les colònies, transporten una dama asseguda dins d’un palanquí; altres fan de copers i serveixen vi als comensals que estan a punt de degustar un gall dindi aromatitzat amb clau, tots dos aliments exòtics procedents del Nou Món. La taula esta parada “a la francesa”, amb les plates servides al centre, i tant les dames com els cavallers sembla que estan gaudint de la conversa, fent gala del seu talant cultivat i enginyós. Aquesta escena és també il·lustrativa de la transformació social de la dona, que fins aquell moment no tenia un paper propi dins de la societat sinó que únicament podia desenvolupar-lo dins del context domèstic, a dins de la llar. Va ser gràcies a l’assentament de l’ideari il·lustrat que la dona va irrompre en l’escenari social en el qual, al llarg del segle XVIII, destacarà pel seu paper culturalment avançat com a protectora de l’art i els artistes i per la creació de modes, tendències i costums.</div><div>L’escena central és presidida pels experts en la preparació de la xocolata desfeta, la beguda dels déus segons els asteques. Van ser els espanyols els que van importar aquesta beguda de Mèxic, els que la van endolcir amb sucre de canya i els que la van difondre per Europa. Es bevia sempre ben calenta i se servia cada dia per esmorzar, com a piscolabis, a mig matí i per berenar. En el plafó es pot veure el plat amb les barres de xocolata, el fornet portàtil amb la xocolatera de coure i les mancerines amb les xicres, un invent del marquès de Mancera, virrei del Perú a mitjan del segle XVII. Un grup de dames reben la beguda de la mà dels cavallers que, tot seguint el protocol de bones maneres, l’ofereixen fent una genuflexió. Un grup de músics amenitza la vetllada i al so de les seves notes dames i cavallers formen una petita rotllana i ballen una dansa cortesana.</div><div><div>LA CURSA DE BRAUS</div><div>Aquest segon plafó reprodueix una parada militar i una escena taurina que tenen lloc a la plaça Mayor de Madrid. Aquesta plaça, dissenyada en 1617 per Juan Gómez de Mora (1586-1643), arquitecte i mestre major de Felip III (1578-1621), es va construir de la mateixa manera i dimensions que les places majors iberoamericanes, la primera de les quals va ser dissenyada el 1580. La plaça major és un espai públic polivalent, el focus principal de la ciutat, el centre d’intercanvis simbòlics entre el poble i la cort, un gran teatre mundà i un lloc de celebracions i de trobada de persones i de grups. Des de la seva creació, el seu destí era multifuncional, ja que tant servia per a mercats, parades militars, jocs i festes populars, curses de braus, bodes i natalicis. Per aquesta raó, els balcons eren com llotges o tribunes que es podien adquirir o llogar i que eren més cares els anys en què se celebraven mes curses (Álvarez-Builla; Ibáñez 1998, p. 15-23). Els espectacles taurins van ser els que més públic aglutinaven perquè era la diversió per excel·lència, la que es convocava per qualsevol ocasió a festejar.</div><div>Quan Francesc d’Amat va escollir aquest tema com a decoració de la seva glorieta, ¿volia fer gala de la seva orientació política? Els austriacistes eren amants de les curses de braus que van ser prohibides el 1700 pel primer Borbó.</div><div>Aquesta escena va ser copiada d’un dels gravats de la plaça madrilenya inspirats en un oli, del qual existeixen diferents versions. El més antic data del 1623 i va ser pintat per l’artista, d’origen flamenc, Juan de la Corte (1585-1662). Al Museo Municipal de Madrid es conserva una vista d’ocell datada el 1634 i una altra pintura del 1664 que també reprodueixen una cursa de braus reial. La gamma cromàtica uniforme i sense estridències i la clara intenció escenogràfica, són elements comuns a totes aquestes pintures que semblen haver estat realitzades per artistes de l’entorn de Francisco Rizi (1614-1685), propers a la cort de Felip IV. Un mestre napolità desconegut del segle XVII va decorar amb el mateix tema un mur en forma de lluneta ubicat al segon atri del Castel Nuovo de Nàpols, quan, el 1666, Antoni d’Aragó habitava en aquesta residència reial. Tant les pintures com l’esmentat fresc reprodueixen la Casa de la Panadería tal com era abans de l’incendi que la va destruir el 1672 (Tovar 1993-1994, p. 118-121). El plafó ceràmic del museu repeteix fidelment, però amb la tosquedat característica dels terrissers, aquest tema tan popular i per tant tan repetit al segle XVII.</div></div></div><div><div>En aquest cas, els terrissers es van trobar amb un condicionament: la forma de mitja lluna. Sense cap prejudici, van fer desaparèixer els edificis laterals de la plaça i els van substituir per un paisatge, mig rural mig urbà, amb torrasses, xiprers i ramatges. L’absència de precisió en els detalls confirma la falta de rigor historicodescriptiu de l’artista i fa pensar que els models pictòrics no es copiaven fidelment. A la versió ceràmica, s’han modificat i simplificat molt cadascun dels detalls, als quals s’ha donat un caire ingenu i naïf característic a la pisa espanyola. S’hi han suprimit els porxos de la plaça i les veles que donen ombra, així com els estendards i domassos amb els quals s’engalanaven els balcons dels edificis durant les celebracions. També s’hi ha reduït considerablement el nombre de figures del públic i la parada militar. La tribuna reial, des d’on els monarques i la seva família acostumaven a presidir l’espectacle, és ocupada únicament pel rei i la reina, retratats d’una mida una mica més gran per tal que destaquin entre els seus súbdits. Al contrari, el terrisser va reproduir amb molta cura la típica vestimenta del segle XVII. Els homes, tocats amb xamberg, porten casaca, capa i calces. Igual que al plafó de La xocolatada, els homes porten la corbata nuada en substitució del coll de valona amb puntes. Així mateix, les dames ostenten pentinats i còfies “a la Fontanges”, de moda a França a partir de 1690 (Boucher 1983, p. 251-289). Com que en el cas d’aquest plafó se sap concretament que ha estat copiat d’un gravat de la plaça Mayor de Madrid realitzat al llarg del segle XVII, no és estrany que les figures vagin vestides segons la moda de l’esmentat segle (Casanovas 1999, p. 55-66).</div><div>És interessant observar detingudament l’espectacle de la tauromàquia cavalleresca que es desenvolupa en aquest escenari. S’hi pot apreciar que era practicat únicament pels nobles a cavall que torejaven amb llança amb la finalitat de demostrar el seu valor i atreviment, una de les característiques dels nobles des de l’època medieval, on els servidors, peons, els ajudaven a aconseguir els propòsits (Mena 1998, p. 159-178). La quantitat de públic que assisteix a la representació és un testimoni de l’èxit de l’espectacle. Els assistents amb un poder adquisitiu més alt podien llogar una de les tribunes o balcons mentre que la resta s’amuntegaven darrere de la barrera provisional.</div><div>El costum de revestir els interiors dels edificis amb arrambadors i llunetes ceràmiques decorades amb motius historiats és originaria d’Itàlia (segle XVI), es va implantar a Catalunya al segle XVII i va perdurar al llarg del segle XVIII. La xocolatada i La cursa de braus són dos exemplars únics per la seva decoració de contingut altament interessant.</div><div>Mª Antonia Casanovas</div></div>

Història de l’objecte

Encarregat per Francesc d'Amat-Grevolosa i de Planella, primer comte de Castellar, per a la font de pèrgola ubicada a la seva finca d'Alella (Barcelona).