La reina Dido

Descripció

<div>Aquest tapís, teixit a Brussel·les segons cartons del pintor Jan van Roome, cap al 1500-1510 i procedent en origen de la Seu Vella de Lleida, mostra una escena de caire cortesà presidida per una reina entronitzada, cobricelada per un dosser, envoltada per diferents personatges que li reten homenatge i li presenten ofrenes. L’escena es desenvolupa a l’aire lliure, com és habitual en aquest tipus de composicions. Té un fort ancoratge en els estilemes tardogòtics i a l’orla – part de la qual és refeta– hi ha branques i ramells enllaçats amb fullatge. És estreta i bigarrada, com és habitual en les composicions d’aquesta època al centre manufacturer de Brussel·les.</div><div>Pel que fa a la iconografia, pensem, tal com hem proposat en ocasions anteriors, que cal relacionar-la amb la història de la reina de Cartago, Dido, i l’heroi virgilià Enees (Virg. En. I), concretament amb l’episodi del lliurament de presents per part d’Enees i el seu seguici a la reina, atesa la presència de dos personatges, un masculí (potser Enees) i l’altre, de genolls, femení, en actitud de lliurar els presents a la sobirana. L’escena hauria de continuar cap a la banda dreta, almenys així es pot deduir per la presència, a la documentació gràfica antiga, d’una columna –que fou eliminada arran de la severa restauració que patí l’objecte– que en la composició original havia de servir d’element arquitectònic de separació entre una i altra escena. La història de Dido i Enees ha estat a bastament recreada en els repertoris de tapisseria, i són nombroses les sèries que se’n coneixen, teixides la majoria al llarg del segle XVII. Menys nombrosos són el exemples de tapisseries més antigues com aquesta. Això no obstant, hem trobat paral·lelismes amb altres composicions coetànies. Cal esmentar la similitud que té amb el tapís documentat l’any 1971 a French & Company de Nova York (fotografia de Musées Royaux d’Art et d’Histoire, núm. 1500.179) i catalogat com una escena de la història de Dido i Enees, fet que reforça aquesta adscripció iconogràfica que, cal insistir-hi, no és del tot concloent. A més, aquest és un esquema compositiu que es repeteix en els repertoris pictòrics, com ara la pintura sobre taula titulada també Encontre de Dido i Enees, de cap al 1480, atribuïda al sienès Neroccio di Landi, que avui es troba al Portland Art Museum d’Oregon, procedent de la col·lecció Kress. Hi podem veure, així mateix, la reina Dido en el moment de rebre l’heroi Enees: s’hi representa igualment en un espai exterior, entronitzada, envoltada per un grup de cortesans i aixoplugada per una arquitectura clàssica en forma de temple que emmarca l’espai del tron. Aquesta escena, perfectament delimitada, ocupa la banda esquerra de la composició, mentre que a la dreta, separada per una arquitectura, hi ha l’arribada d’Enees a la ciutat. Són freqüents també en els repertoris de tapisseria les representacions de figures femenines entronitzades, a voltes coronades, que simbolitzen virtuts o vicis, deesses, reines mitològiques o bé bíbliques, gairebé sempre segons un esquema molt similar al d’aquest tapís de la reina Dido. D’altra banda, la seu de Tarragona conserva un fragment de tapís d’aquesta tipologia amb una representació molt propera.</div><div>Aquest tapís formà part del parament litúrgic de la catedral de Lleida fins al 1922, data en què fou venut juntament amb els terns de Sant Valeri i Sant Vicenç al col·leccionista Lluís Plandiura en una controvertida i polèmica operació d’abast nacional. L’atzarosa venda del tapís s’endega el 13 de gener del 1921, quan es llegeix en reunió capitular un escrit del tapisser i restaurador de tapissos Tomàs Aymat en què proposa la cessió d’un dels tapissos de la col·lecció (en concret es parla d’un fragment de tapís) a la Junta de Museus de Barcelona a canvi del pagament de la restauració de quinze tapissos de la catedral de Lleida que quedaven per restaurar. Després d’un any de tractes, aquests s’estronquen definitivament el 14 de gener del 1922, quan el capítol de la catedral de Lleida decideix prescindir de les negociacions que duia a terme amb la Junta de Museus de Barcelona i encarregar-se directament de la restauració dels tapissos, atès que havia rebut l’oferta de Josep Valenciano, antiquari de Barcelona i representant del col·leccionista Lluís Plandiura, de 50.000 pessetes pel fragment de tapís que hom pretenia bescanviar pels treballs de restauració.</div><div>Aquell mateix mes de gener del 1922 el capítol de la catedral de Lleida demanà permís a la Santa Seu per poder vendre el fragment de tapís, d’una banda, i els terns de Sant Valeri i Sant Vicenç, que havia fet valorar amb anterioritat, de l’altra. L’objectiu era fer, amb el producte de la venda, l’altar major de la catedral. La Junta de Museus, assabentada de les intencions de venda del capítol de Lleida, va decidir demanar al Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts el dret de tanteig i retracte corresponent a l’Estat a fi de poder adquirir-los. Un cop obtinguts els permisos de Roma, el capítol decidí escriure al col·leccionista barceloní Lluís Plandiura i a Joaquim Folch i Torres, director dels Museus d’Art de Barcelona i secretari de la Junta de Museus, per comunicar-los que, en el termini de vuit dies, havien de dir quina quantitat oferien per l’adquisició dels terns i el fragment de tapís. Aquestes cartes es van enviar el 13 de juliol del 1922. Plandiura va respondre immediatament amb una oferta. La Junta de Museus, en reunió de 18 de juliol, va donar poders a Folch i Torres per comprar per 150.000 pessetes, podent arribar a oferir-ne fins a 200.000 o la no adquisició del fragment de tapís. El dia 19, Folch i Torres oferí les 150.000 pessetes i el representant del capítol li digué que hi havia una altra oferta de 200.000 pessetes pagades a l’acte, a la qual cosa respongué que havia d’anar a Barcelona i demanar el permís i els diners a la Junta. La reunió del capítol del dia 20 de juliol decidí de vendre les peces a Plandiura, perquè pagava la quantitat més alta ràpidament, com disposava la Santa Seu en el seu permís. El mateix dia es comunica a Folch i Torres que la venda ja s’ha fet i que el comprador és Plandiura. Folch, arran de no haver estat rebut pel bisbe Miralles, com demanava, i apel·lant a la sol·licitud de tanteig i retracte, denuncià els fets a les autoritats civils de Lleida, que ho comunicaren immediatament al ministeri. El 22, Plandiura pagà en efectiu els diners de la venda. El dia 24, el governador civil de Lleida comunicà al capítol de la catedral que el dia 20 havia estat signada la reial ordenança que concedia dret de tanteig i retracte a la Junta de Museus i que les peces no podien sortir de Lleida. La resposta fou que, per escriptura pública, les peces havien estat venudes i donades a Plandiura seguint tots els requisits legals.</div><div><div>A partir d’aquest moment començà una lluita dialèctica, primer entre el bisbe Miralles i el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, i després entre la Junta de Museus i Plandiura. El 30 de juliol el degà del capítol tramet una carta al bisbe Miralles protestant per la reacció del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Del 3 d’agost és una carta –confidencial– de nunciatura, signada per l’auditor, comunicant al bisbe Miralles que a Roma s’han rebut queixes del Museu de Barcelona per l’assumpte de la venda. També li comunica que el nunci hagués preferit que s’hagués efectuat la venda a una institució pública, més que a un particular. Finalment, amb la venda de la col·lecció Plandiura a la Junta de Museus, l’any 1932, els terns i el fragment de tapís passen als Museus d’Art de Barcelona, i des del 1969 al Museu Tèxtil i d’Indumentària. El fragment de tapís, però, es dilueix i perd protagonisme enmig de la venda dels dos emblemàtics conjunts litúrgics de Sant Vicenç i Sant Valeri, que també formaren part del Museu Tèxtil i d’Indumentària i avui formen part de les col·leccions del Museu del Disseny. Cal fer notar que avui el tapís no es presenta com a fragment, tal com recollia la documentació, ja que a la banda dreta s’hi va incorporar, amb posterioritat a la venda i sens dubte per augmentar-ne el valor de mercat, l’orla que hi faltava i, tal com comentàvem més amunt, es va eliminar la columna, present en fotografies antigues, que de segur actuava com a element de separació entre escenes, la qual cosa ens fa suposar que el tapís era originàriament més ample. Aquesta manipulació es féu possiblement als tallers de tapisseria de Tomàs Aymat, on es van restaurar altres tapissos de la catedral de Lleida i del qual era client Lluís Plandiura.</div><div>Respecte a la incorporació a la catedral de Lleida, és força suggeridor pensar que pogué formar part del lot de cinc tapisseries que donà, el 1536, l’aleshores bisbe de Lleida Jaume Conchillos, tot i que no en tenim cap constància documental. El tapís de La reina Dido té afinitat estilística amb els quatre que integren la “Sèrie Mitològica” del conjunt dels quinze tapissos procedents de la Seu Vella de Lleida, que avui serva el Museu de Lleida: diocesà i comarcal.</div><div>Carmen Berlabé</div></div>